Carta de presentació de WIGMAR TEATRE

Guimerà sempre ha estat un poble amb tradició teatral. Gent de setanta anys de vegades, després de veure’ns actuar a nosaltres, recorden, amb nostàlgia, sainets de joventut.

Abans de nosaltres una generació sencera que ara està entre la quarantena i la cinquantena, va començar el 1977 amb “els Pastorets” de Folch i Torres i van anar actuant cada Nadal amb obres de diferents gèneres, dirigits pel Xavier Roselló, fins a inicis dels noranta.

De fet, el primer contacte d’alguns de nosaltres –quasi ni ho recordàvem- fou una petita col·laboració com a canalla a l’obra “Madame Verdoux” que el 1990 va representar aquesta esmentada generació que llavors era “el jovent”. Les representacions del Mercat Medieval on hi ha participat durant anys més d’un centenar de persones o els espectacles nadalencs de la canalla són unes altres mostres de l’esperit dramàtic de la gent d’aquest poble de la Vall del Corb.

Inicis del grup de teatre Wigmar

L’any 1994, en veure que per a garantir la continuïtat del teatre a Guimerà calia un relleu generacional, des de l’Associació Amics de Guimerà - es va impulsar un seguit d’actuacions per Nadal on el plat fort eren de nou “els Pastorets”. Aquesta vegada, però, qui actuava era un grup d’uns vint nois i noies nascuts a finals dels setanta i primers dels vuitanta que, dirigits pel Benjamí Fontova i l’Enric Prats –dos actors de la fornada anterior reconvertits en directors. Aquí va començar per alguns de nosaltres el cuquet. Vam començar a sentir com els nervis es transformaven en la gratificant sensació d’escoltar aplaudiments.

L’estiu següent, coincidint amb el 150è aniversari del naixement d’Àngel Guimerà, es va fer un espectacle a la plaça dedicat al dramaturg català on hi vam prendre part alguns dels actors que havíem participat als pastorets -el grup era més reduït, hi havia els més grandets dels que havíem actuat el Nadal. Es van representar escenes de clàssics com “terra baixa” o “mar i cel”.

Fou poques setmanes després que qui ens havia dirigit, el Benjamí Fontova, ens va proposar de crear un grup estable i preparar la nostra primera obra “seriosa” pel Nadal de 1995. Li vam dir que sí i, pot ser com que aquell any havia nascut el Mercat Medieval i havíem sentit a parlar per primera vegada d’aquell topònim -origen etimològic del mot Guimerà- vam voler agafar-lo com a nom del grup: Wigmar. En nostre debut amb aquest nom fou el 25 de desembre de 1995 al casal de Guimerà; vam representar “la Mirandolina” de Carlo Goldoni.

Primera etapa

La primera etapa fou la dirigida per l’esmentat Benjamí Fontova, com hem dit, veí de Guimerà.

La primera obra, “la Mirandolina”, amb vestuari clàssic, un gran decorat i ambientació d’època, fou un gran èxit. Pot ser per això l’any següent, el 1996, ens vam atrevir amb un plat una mica més complicat: “el Tartuf” de Jean Baptiste Poquelin, el conegut Molière. Aquesta obra fou un cop ja que resultà ser un pèl massa complicada per uns actors tant novells i un públic poc acostumat a aquest tipus de teatre.

Per aquest motiu durant els anys següents ens vam centrar en comèdies senzilles i populars, d’autors com Lluís Coquard o Assumpta González, que solien ser representades per grups no professionals, no massa profundes ni transcendents, però que la gent de Guimerà va trobar força divertides. Varem anar representant: el 1997 “una milionària d’amagatotis”; el Nadal de 1998 i la Pasqua de 1999 “aquí hi ha mullader”; el Nadal de 1999 “avi jove busca companyia”; l’any 2000 “no em toquis la flor”; el 2001 “tots en tenim una”; el 2002 “pitonissa, no m’enredis” i el 2003 “Adrià, un torero català”.

Aquesta etapa ens va servir per agafar el relleu de la gent que havia fet teatre a Guimerà tantes decades, per perdre la por, per –encara que dins un mateix tipus de teatre- anar fent papers diferents cada any i per agafar rodatge. Però, sobre tot, ens va servir per formar un grup fort i per que cada vegada ens agradés més la interpretació.

Punt d’inflexió.

L’estiu de 2004 el Benjamí Fontova ens va comunicar que per motius familiars no podria seguir dirigint-nos. Fou llavors quan, després de valorar diferents opcions, des del grup vam decidir de contractar un professional per dirigir-nos. En aquest cas: l’Eva Antas. L’Eva, de Lleida, havia actuat a la Fira del Teatre, a Sevilla, a Milà i a Barcelona, entre altres llocs. En una reunió se’ns va posar a la butxaca i, fins i tot, ens va convèncer de fer teatre sense apuntador!! En sortir del primer assaig, encomanats de la seva energia, varem veure que s’obria una nova etapa. Vam simplificar els decorats, vam fer un salt qualitatiu amb el so i la il·luminació i vam començar a cuidar l’escenografia. Vam començar a treballar d’una manera molt diferent, més professionalitzada i, sobre tot, molt més meticulosa, i això es va notar amb uns resultats espectaculars.

Dirigits per l’Eva vam fer:

  • El primer espectacle, el Nadal de 2004, va ser una adaptació de la comèdia de Paco Mir “No és tan fàcil”. Diferents actors fèiem els mateixos personatges representant un ampli ventall de possibilitats i raons per posar fi a la vida de parella. La gent de Guimerà es varen sorprendre del salt qualitatiu que havíem fet. “No es que fins ara no ho féssiu be, però és que ara ho feu diferent i molt millor que tots els grups amateurs que han passat per aquí” ens deien la gent de teatre del poble.
  • “Hercules i el poble de Shepetivka” de l’autor suís Friedrich Dürrenmatt el Nadal de 2005. Pot ser l’obra no va ser tant popular com la de l’any anterior, però com a actors vam fer un pas molt gran i interessant tastant un tipus de teatre gens costumista que ridiculitzava un mite com Hercules fent-li netejar fems i que feia reflexionar a l’espectador sobre el món de les aparences en que vivim.
  • La Pasqua de 2007 vam representar “Safareig pagà: històries breus d’ells i elles”. Un muntatge que adaptava textos independents d’Ampar Moliner, Carles Flavià, Jordi Sanchez i Joel Joan, Woody Allen i Sergi Belbel. Eren diversos espectacles dins el mateix. Cada actor feia un personatge diferent a cada esquetx, requerint, per tant, un ràpida habilitat de canvi de registre.
  • El Nadal de 2007 vam presentar “De cine”. Amb aquest espectacle vam voler homenatjar el mon del cinema que tantes bones i entretingudes estones ens fa passar. Vam representar escenes de pel·lícules de directors tant diversos com Terry Gilliam, Jose Corbacho i Juan Cruz, Terry Jones, Woody Allen o David Trueba. Es tractava d’extreure una idea de cada pel·lícula en poc més de cinc minuts.
Etapa actual

L’estiu de 2008 l’Eva ens va dir que no podia seguir per altres compromisos professionals que tenia, però ens va presentar l’actual directora de Wigmar Teatre: l’Ares Piqué. L’Ares, també de Lleida, és llicenciada per l’Institut del Teatre de Barcelona i va seguir formant-se a Londres.  Ella ha introduït uns divertits i molt útils exercicis d’escalfament i concentració, ha seguit el treball professional i exigent de l’Eva, però, sobre tot, ens ha fet créixer molt i molt en confiança. Ha aportat un estil de direcció metòdic i, alhora, molt participatiu que ens ha permès suggerir, aportar i, sobre tot, llençar-nos a la piscina sense pensar si hi ha aigua o no.

Dirigits per l’Ares hem preparat dos espectacles.

  • El primer el varem presentar la Pasqua de 2009. Era una adaptació d’un clàssic internacional “Somni d’una nit d’estiu” de William Shakespeare. Aquesta obra fou un altre pas endavant. Vam crear un món de somni –valgui la redundància- totalment surrealista dins un món real. En aquest món imaginari per primera vegada alguns actors vam actuar amb mascares, cosa que ens va obligar a treballar molt l’expressió corporal.
  • La segona obra que hem fet amb l’Ares ha estat “L’apassionant món de la parella". L’hem representat a Guimerà i a Verdú la primavera d’aquest 2010. A tots dos pobles ha estat molt ben rebut per la gent. És una adaptació del musical “T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré”. Com que és un recorregut per la vida de parella en les diferents etapes de la vida, l’espectacle fa que qualsevol persona del públic se senti, en un moment o altre, del tot identificada amb les situacions que es donen a l’escenari. Com a actors i com a grup, també ha suposat un parell de passets més. El primer ha estat el de cantar, encara que sigui només una cançó, dalt de l’escenari. El segon ha estat superar el que per nosaltres era un repte; sortir de Guimerà. Després de tants anys fent teatre i de veure altres grups amateurs, estàvem bens segurs de les nostres possibilitats; però el gran èxit de la representació de l’1 de maig a Verdú va suposar un reconeixement a moltes hores de dedicació i de diversió.

Altres accions teatrals del grup Wigmar

A part del teatre de sala que fins ara hem comentat, el grup de teatre Wigmar ha col·laborat activament i d’una manera decisiva en les accions teatrals que s’han dut a terme al Mercat Medieval de Guimerà des de dels seus inicis.

Principalment el teatre en que s’ha participat ha estat de dos tipus; de gran format i esquetxos de carrer.

  • A nivell de gran format s’ha participat durant més de 15 anys en l’espectacle central, de caire històric i divulgatiu, que s’ha realitzat a la Plaça Major, a l’Esglèsia Gòtica de Santa Maria, al Peu de la Torre i, sobre tot, al llit del Riu Corb. Els membres del grup de teatre Wigmar sempre han representat alguns dels papers principals i, durant anys, han fet de guionistes i han coodirigit l’espectacle. Sempre s’ha tractat d’un espectacle visual, amb veu en off, en el qual ha participat entre 50 i 100 actors, on s’ha combinat la música amb la llum i la pirotècnia. La majoria s’han fet a l’aire lliure, però en alguna ocasió dins d’un gran edifici com és una església. S’ha representat bodes medievals, actes d’homenatge, batalles, execucions, festes nobles, etc.
  • A nivell d’esquetxos de carrer, les dues darreres edicions del Mercat s’ha representat petites escenes que provaven de ser divertides per diferents punts del mercat. En aquestes petites representacions seguíem un guió base i després ens deixàvem dur per la improvisació. Aquesta experiència ens han ajudat a veure un teatre més proper i espontani que té el públic a tocar.